dimarts, 29 de març de 2016

Un problema d'aparcament

 

Ara fa uns dies va córrer pel Twitter una imatge que no necesssitava gaires explicacions: era una vista aèria d'una zona d'aparcament, on les línies de separació de les places eren perpendiculars a la disposició dels cotxes aparcats. Podem pensar, si volem ser optimistes, que potser el carrer ha canviat de direcció, i que encara la senyalització de terra no respon a la nova realitat del trànsit. Però també pot ser que qui va dissenyar la zona d'aparcament no hagués trepitjat mai aquell indret, i que els operaris que van pintar les línies, senzillament, van fer els que els van manar. Resultat? La feina mal feta.

I, ara ja ben bé especulo, potser si els operaris que van pintar les línies haguessin pogut opinar, haurien alertat del bunyol que eren a punt de perpetrar. Potser, aquells que estan acostumats a fer la feina, podrien haver alertat que el disseny previst no respondria a les necessitats. Potser, els operaris haurien perdut un quart d'hora discutint quina seria la millor distribució de les places d'aparcament, però aquest quart d'hora "perdut" haguera estat la millor inversió de tot el pressupost dedicat a pintar el carrer.

Potser, la participació no hauria estat una pèrdua de temps i diners.

dilluns, 14 de març de 2016

Quan “a què et dediques” perd sentit

Un interessant article d'en Carles Capdevila al diari Ara del diumenge 13 de març del 2016. Fixeu-vos en el darrer punt, el sisè: volem que els bons treballadors ens marxin perquè no troben sentit a la feina? I si els oferim ser-ne protagonistes?

EN UN CONCURS de la tele demanen als participants, quan els van presentant: “A què et dediques?” Tots acaben responent que estan a l’atur. Algun sap quina és la seva professió, una altra diu què està estudiant per trobar un lloc de treball, un tercer esquiva el tema. Suposo que aviat aquesta pregunta deixarà de ser la primera, perquè definir-nos per la feina va perdent sentit, a mesura que moltes feines perden sentit i molta gent perd la feina.

U. Els nostres pares, a vegades de veritat, potser a vegades enganyats, sabien de què feien, se sentien vinculats a les empreses i la relació era molt més estable.

Dos. El precariat mata el vincle i l’orgull, i hi ha joves preparadíssims que directament decideixen que treballaran el mínim d’una cosa que no els agradarà, i es dedicaran per vocació al que senten com a passió.

Tres. Creixen arreu drames com el que a Amèrica han batejat com a working poors, allà sobretot dones negres que acumulen quatre feines per malviure i els horaris les deixen sense vida.

Quatre. Cada cop més persones emmalalteixen als llocs de treball, perquè la fragmentació de tasques, la pèrdua de visió conjunta, l’exigència, la competitivitat, la impotència, la reunionitis i la paràlisi dels departaments que es vigilen genera més ansietat que no satisfacció.

Cinc. Molta gent s’implica més en el voluntariat, on se senten útils, tenen una visió més global que a la feina, actuen d’artesans i, per tant, no acaben fins que obtenen el resultat que buscaven.

Sis. Hi ha gent ben pagada però desmotivada que decideix buscar la seva essència, reduir aspiracions econòmiques i millorar-ne de vitals, i muntar un negoci que tingui sentit. De proximitat, sabent de què vius i per a qui treballes. I, de sobte, dormen molt millor.