dimecres, 15 de març de 2017

Prohibir el vel islàmic a la feina? No és tan fàcil.


Ahir per internet van començar a córrer curiosos titulars sobre la legalitat o no de prohibir el vel islàmic al lloc de treball per part de l'empresari. Tot plegat venia a tomb de dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea publicades el mateix dia, i que feien referència a dos casos d'acomiadament de treballadores que es negaven a treure's el vel durant el desenvolupament de la feina. Com que els titulars sempre són equívocs (i les notícies que hi ha a sota sovint també), vaig decidir anar a les fonts, a veure què era el que la Cort europea havia sentenciat exactament.

Les sentències són dues:

En la primera (C-188/15), ens trobem el cas d'una ciutadana francesa, que fou acomiadada per negar-se a prescindir del vel islàmic. Segons el recull de fets, l'empresa verbalment li havia indicat l'interès per mantenir la neutralitat de la companyia davant dels clients. Quan un dels clients exigí a l'empresa que la treballadora l'atengués sense vel, l'empresa ho comunicà a la senyora. Davant la negativa d'aquesta a treure's el vel, l'empresa l'acomiadà.

En la segona (C-157/15), ens trobem el cas d'una ciutadana belga, que decidí portar el vel islàmic a la feina uns anys més tard de la seva incorporació a l'empresa. En aquesta empresa existia una normativa interna, de la que la treballadora n'era coneixedora, que prohibia mostrar qualsevol tipus de "símbol polític, filosòfic o religiós" justificat per l'interès de l'empresa de mostrar neutralitat davant dels clients. Igualment, al negar-se a treure's el vel, l'empresa l'acomiadà.

En tots dos casos, el tribunal estudia el conflicte a partir de la normativa europea, i té en compte que:
  • Portar símbols religiosos és una acció emparada pel dret a la llibertat religiosa.
  • No es pot discriminar les religions entre elles.
  • No es pot perjudicar els ciutadans pel fet de ser religiosos.
  • Existeix el dret de l'empresa a presentar-se davant els clients de forma neutra: "...el deseo de un empresario de ofrecer una imagen neutra ante sus clientes está vinculado a la libertad de empresa, reconocida en el artículo 16 de la Carta, y tiene, en principio, un carácter legítimo, en particular cuando el empresario sólo incluye en la persecución de esa finalidad a los trabajadores que, en principio, van a estar en contacto con sus clientes." (punt 38 de la sentència C-157/15).


Davant d'això, la Cort europea dóna la raó a la treballadora en el primer cas, i a l'empresa en el segon. Per què? En el primer cas entén que l'empresa permetia de facto l'ús del vel, fins que un client es va queixar. No era, doncs, tan important la neutralitat. I, com diu el tribunal, "la voluntad de un empresario de tener en cuenta los deseos de un cliente de que los servicios de dicho empresario no sigan siendo prestados por una trabajadora que lleva un pañuelo islámico no puede considerarse un requisito profesional esencial y determinante".

En el segon cas, en canvi, no s'observa aquesta arbitrarietat, ja que el motiu és exclusivament exercir la llibertat d'empresa, d'una manera proporcionada i no discriminatòria.

En conclusió: sí que hi ha una escletxa per a prohibir el vel islàmic, però és molt estreta. Davant d'això, m'agrada el matís que inclou l'article del diari Le Monde, un matís que es perd en molts titulars de Pirineus en avall: "Europe : les entreprises peuvent interdire le voile sous conditions".

diumenge, 12 de març de 2017

Quin món de knowmads!


Quan es parla dels treballadors del segle XXI, cada dos per tres apareix la paraulota "knowmad", una simpàtica barreja els mots anglesos "knowledge" i "nomad", és a dir: coneixement i nòmada. Aquest neologisme que faria les delícies d'en Màrius Serra serveix per a presentar un perfil professional que sembla que no para de créixer, el nòmada del coneixement, tant per les necessitats de l'economia, com pels interessos laborals de les generacions de "millennials" en avall. Encuriosit per aquest sorprenent retorn del nomadisme en versió 2.0, vaig anar a buscar alguna font original sobre el terme, i vaig descobrir que la paraula en qüestió va ser una afortunada creació d'un sociòleg nordamericà, John Moravec, però que qui el féu aterrar finalment a l'àmbit de la cultura popular empresarial fou una jove periodista madrilenya, Raquel Roca. Concretament, a través del llibre "Knowmads. Los trabajadores del futuro".

El primer que em va agradar del llibre fou la flaire sociològica que s'hi respira. Què voleu, el gremi tira! L'enfocament inicial, que recull les tesis de Moravec, contextualitzades amb les propostes de Bauman, em va fer l'efecte de captatio benevolentiae. Bàsicament, la tesi del llibre és: la societat està canviant, i aquest canvi afecta per igual les empreses, i les persones. Les empreses volen més flexibilitat, i les persones també. I el gran valor de la societat que arriba és el coneixement. I això provoca l'aparició del knòwmada: un professional lliure que fa treballar el seu coneixement per a unes empreses que necessiten aquest valor de forma creativa i independent. El problema és que la resistència al canvi és present per les dues bandes: per part dels treballadors que no volen o poden esdevenir knòwmades, i per unes empreses que no poden o volen adaptar-se a aquest nou treballador.

A partir d'aquesta tesi, Raquel Roca desplega un impressionant argumentari que aborda tota, o gairebé tota, la complexitat d'aquest fenomen. Roca analitza la realitat, discuteix visions, estudia casos i fins i tot llança propostes a llarg termini. El llibre, partint de la presentació del knòwmada, acaba esdevenint un veritable manual de gestió de persones per al segle XXI (i un imprescindible manual per a proactius recercadors de feina): gestió del canvi, humanització, digitalització, robotització, formació, habilitats, marca personal...

És molt interessant subratllar un aspecte sobre el que Roca no deixa d'insistir: "knòwmada" és, per sobre de tot, una actitud. Ni és una professió, ni és una formació, ni un lloc de treball, ni una fórmula jurídica o fiscal. Knòwmada és ser conscient de la dimensió individual del treballador-empresari, de la responsabilitat sobre l'acció, de la importància de les condicions que afavoreixin la creativitat, de la relació sistèmica entre treball i vida. Ja que parlem de sociologia, en diversos passatges del llibre he recordat la mirada de Weber sobre el concepte "beruf" (en alemany, paraula que defineix tant "professió" com "vocació").

Curiosament, el subtítol del llibre és enganyós ("Los trabajadores del futuro"). Perquè Raquel Roca remarca que no parla del futur, sinó del "presfut", un altre neologisme per col·lisió, en aquest cas de les paraules "present" i "futur". No parla del món que vindrà, sinó del món que avui ja està naixent. No parla de les empreses i els treballadors "del" futur, sinó de les empreses i treballadors "amb" futur. Important matís.

Si calgués fer alguna esmena a l'obra, jo potser lamentaria l'excés de futurologia, que en alguns casos treu força als arguments "presfut", que són en definitiva la gràcia de la proposta. I, potser, la mal resolta temptació vers l'optimisme banal (del que en vaig parlar fa poc en aquest blog), que sols es resol cap al final de llibre, on sí que apareixen algunes consideracions crítiques sobre els impactes d'aquest canvi social. Sí, és cert: Raquel Roca no presenta el knowmadisme, sinó que el reivindica. També és cert que, en defensa seva, podem dir que d'arguments no li'n falten. És un llibre que val la pena tenir a mà.

Raquel Roca
Knowmads. Los trabajadores del futuro.
LID Editorial
Primera edició: setembre del 2015

dijous, 2 de març de 2017

Optimisme banal i recursos humans


Des que m'he començat a interessar d'una manera, diguem-ne, sistemàtica, per la literatura empresarial sobre recursos humans, he vist amb certa sorpresa una generalitzada tendència vers l'optimisme acrític. De fet, no és només pròpia dels recursos humans: aquest optimisme expansiu és present arreu de la literatura empresarial, en els seus diversos àmbits: els canvis són reptes, els imprevistos són oportunitats i, per sobre de tot, les persones som fascinants. Bé. Entenc que, com a discurs motivador, inspirador, aquest optimisme pot ser molt útil. Crear una empresa, transformar-la, liderar-la, implica grans dosis d'energia, de passió, de convenciment. D'optimisme, en definitiva.

Ara bé: voleu dir que no caldria complementar, o compensar, aquest optimisme amb una certa mirada analítica, freda, de la realitat que ens envolta? Trobo molt important ser optimista, però si contínuament som bombardejats amb missatges motivadors, potser a l'hora de prendre decisions de conseqüències significatives (ampliem o reduïm la plantilla? obrim una nova seu, o en tanquem una d'actual? concentrem el negoci, o obrim nous mercats?) no estarem en una posició prou equilibrada per a discernir quina és la millor.

A banda que, centrant-nos en els recursos humans, cert optimisme acrític pot dificultar un acostament empàtic a l'altre, a la persona que tenim davant. Sí, el poema "If" de Kipling és molt bonic, però també es pot ser un Home —you'll be a Man, my son!— essent derrotat un i altre cop per la vida, pels altres, o per un mateix. De fet, el més probable és que la major part de persones amb qui compartim la vida siguin "Homes" —humans i humanes— que senzillament fan la viu-viu, que es marquen horitzons assumibles, que maximitzen la seva llibertat dins el seu àmbit de confort, i que de tant en tant celebren petits èxits, igual que lamenten petits fracassos.

No ho sé, potser és el meu biaix de sociòleg, però la realitat m'agrada mirar-la des de la complexitat, assaborint-ne les paradoxes i els matisos. La robotització em preocupa perquè expulsarà milers de persones del mercat laboral (i no nego que serà també una oportunitat de negoci, és cert). La societat líquida em genera cert temor pel desgast personal que provoca (sense deixar de reconèixer que la flexibilitat pot aportar beneficis com una millor conciliació de la vida laboral i familiar). I l'augment de la mobilitat laboral m'incomoda per les conseqüències que tindrà en el manteniment de les relacions humanes de les persones —família, amics, veïnat, ciutadania— (malgrat que travessar fronteres sempre serà més humà que aixecar-les). I, igual que m'agrada dir-ho, m'agradaria llegir-ho o sentir-ho en el món dels recursos humans. I em sorprèn que sigui tan poc habitual.

Tot això ve a tomb de la polèmica que va provocar a LinkedIn un comentari de Juan J. Tamayo, formador empresarial. Potser amb un llenguatge una mica poc elegant, va afirmar (cito textualment):
"Ahora se llevan mucho las empresas CHORRAS de ésas donde van todos por la vida de muy dinámicos, juveniles y "supermegachupiways" pero que están más por el postureo, el "buenismo" o ese "positivismo" insoportable que roza lo diabético de tanto dulzor empalagoso, que de lo realmente importante, esto es, los clientes o proveedores que observan estoica y pacientemente sus locas idas y venidas mientras esperan ser atendidos de una vez por todas!!"
 Potser és tan sols una anècdota, però per a mi va ser com si algú hagués obert la finestra de LinkedIn, i hagués entrat una mica d'aire fresc. Uf! En tot cas, això va despertar nombroses reaccions, algunes a favor, d'altres en contra. Voldria destacar-ne una, de Judit González Pérez, CEO i Co-Founder de Escuela de Empleabilidad. Deia així:
"Hoy me he levantado a lo Juan J. Tamayo, he abierto el Linkedin y todo es: las 10 cosas para encontrar tu trabajo soñado, las claves mas maravillosas para hacer las mejores entrevistas, los trucos que no fallan para que tengas la mejor marca personal...que os voy a contar. Pues os dire que voy a charlas, ponencias de algunos de los "super consejeros" en las RRSS. Y todo lo que dicen y "venden" ni siquiera lo llevan a la practica, en cuanto salen de las 4 paredes donde imparten su masterclass. No nos dejemos deslumbrar, al final el mejor consejo es la experiencia; lo que has realizado anteriormente y funciona.
Me encantaria ver a mas de uno, negociando con sindicatos."
 Ostres, per què costa tant, parlar així de clar? I, mentre hi donava voltes, he recordat un article d'Israel Calvache al setmanari La Directa. Sota el títol "Optimisme banal, una ideologia al servei del capitalisme" (és La Directa, què voleu!) es preguntava si aquest optimisme no té unes implicacions ideològiques gens improvisades. Entre altres coses, diu:
"L’optimisme banal es basa en la creença plenament idealista –entenent com a tal el sistema filosòfic que concep les idees com a principi de l’ésser– que el sol fet de desitjar una cosa i esforçar-se per aconseguir-la comporta la seva consecució, malgrat tots els condicionants socials o personals que pugui tenir la persona. (...) Els condicionants socials o personals no tenen cap mena d’importància, ergo si t’impedeixen prosperar és perquè ni vols ni ets positiu ni t’esforces prou. Tot canvi, per catastròfic que sigui, representa una oportunitat, ergo si un canvi no suposa una oportunitat de millora per a tu és perquè no l’has sabut aprofitar."
Penso que és molt important ser optimista, però això no s'ha de confondre amb l'optimisme banal. Treballar amb persones vol dir acostar-s'hi des de la complexitat, des de la pluralitat de realitats. Vol dir jugar en el camp dels grisos, ja que no hi ha ni blancs, ni negres. Vol dir escoltar, i sobretot ser prudent, envers l'altre, i envers un mateix. El fals optimisme potser serveix per a fabricar titulars, però poca cosa més. I, en tot cas, segur que no serveix per a gestionar una empresa. L'optimisme real és el que sorgeix d'un bon coneixement (com l'experiència, que diu Judit González) de la realitat i no pas de quatre llibres d'autoajuda empresarial. L'optimisme banal és, penso, la línia vermella que separa un responsable de recursos humans valent, d'un de temerari. D'un que, finalment, el que no és és "responsable".