dijous, 2 de març de 2017

Optimisme banal i recursos humans


Des que m'he començat a interessar d'una manera, diguem-ne, sistemàtica, per la literatura empresarial sobre recursos humans, he vist amb certa sorpresa una generalitzada tendència vers l'optimisme acrític. De fet, no és només pròpia dels recursos humans: aquest optimisme expansiu és present arreu de la literatura empresarial, en els seus diversos àmbits: els canvis són reptes, els imprevistos són oportunitats i, per sobre de tot, les persones som fascinants. Bé. Entenc que, com a discurs motivador, inspirador, aquest optimisme pot ser molt útil. Crear una empresa, transformar-la, liderar-la, implica grans dosis d'energia, de passió, de convenciment. D'optimisme, en definitiva.

Ara bé: voleu dir que no caldria complementar, o compensar, aquest optimisme amb una certa mirada analítica, freda, de la realitat que ens envolta? Trobo molt important ser optimista, però si contínuament som bombardejats amb missatges motivadors, potser a l'hora de prendre decisions de conseqüències significatives (ampliem o reduïm la plantilla? obrim una nova seu, o en tanquem una d'actual? concentrem el negoci, o obrim nous mercats?) no estarem en una posició prou equilibrada per a discernir quina és la millor.

A banda que, centrant-nos en els recursos humans, cert optimisme acrític pot dificultar un acostament empàtic a l'altre, a la persona que tenim davant. Sí, el poema "If" de Kipling és molt bonic, però també es pot ser un Home —you'll be a Man, my son!— essent derrotat un i altre cop per la vida, pels altres, o per un mateix. De fet, el més probable és que la major part de persones amb qui compartim la vida siguin "Homes" —humans i humanes— que senzillament fan la viu-viu, que es marquen horitzons assumibles, que maximitzen la seva llibertat dins el seu àmbit de confort, i que de tant en tant celebren petits èxits, igual que lamenten petits fracassos.

No ho sé, potser és el meu biaix de sociòleg, però la realitat m'agrada mirar-la des de la complexitat, assaborint-ne les paradoxes i els matisos. La robotització em preocupa perquè expulsarà milers de persones del mercat laboral (i no nego que serà també una oportunitat de negoci, és cert). La societat líquida em genera cert temor pel desgast personal que provoca (sense deixar de reconèixer que la flexibilitat pot aportar beneficis com una millor conciliació de la vida laboral i familiar). I l'augment de la mobilitat laboral m'incomoda per les conseqüències que tindrà en el manteniment de les relacions humanes de les persones —família, amics, veïnat, ciutadania— (malgrat que travessar fronteres sempre serà més humà que aixecar-les). I, igual que m'agrada dir-ho, m'agradaria llegir-ho o sentir-ho en el món dels recursos humans. I em sorprèn que sigui tan poc habitual.

Tot això ve a tomb de la polèmica que va provocar a LinkedIn un comentari de Juan J. Tamayo, formador empresarial. Potser amb un llenguatge una mica poc elegant, va afirmar (cito textualment):
"Ahora se llevan mucho las empresas CHORRAS de ésas donde van todos por la vida de muy dinámicos, juveniles y "supermegachupiways" pero que están más por el postureo, el "buenismo" o ese "positivismo" insoportable que roza lo diabético de tanto dulzor empalagoso, que de lo realmente importante, esto es, los clientes o proveedores que observan estoica y pacientemente sus locas idas y venidas mientras esperan ser atendidos de una vez por todas!!"
 Potser és tan sols una anècdota, però per a mi va ser com si algú hagués obert la finestra de LinkedIn, i hagués entrat una mica d'aire fresc. Uf! En tot cas, això va despertar nombroses reaccions, algunes a favor, d'altres en contra. Voldria destacar-ne una, de Judit González Pérez, CEO i Co-Founder de Escuela de Empleabilidad. Deia així:
"Hoy me he levantado a lo Juan J. Tamayo, he abierto el Linkedin y todo es: las 10 cosas para encontrar tu trabajo soñado, las claves mas maravillosas para hacer las mejores entrevistas, los trucos que no fallan para que tengas la mejor marca personal...que os voy a contar. Pues os dire que voy a charlas, ponencias de algunos de los "super consejeros" en las RRSS. Y todo lo que dicen y "venden" ni siquiera lo llevan a la practica, en cuanto salen de las 4 paredes donde imparten su masterclass. No nos dejemos deslumbrar, al final el mejor consejo es la experiencia; lo que has realizado anteriormente y funciona.
Me encantaria ver a mas de uno, negociando con sindicatos."
 Ostres, per què costa tant, parlar així de clar? I, mentre hi donava voltes, he recordat un article d'Israel Calvache al setmanari La Directa. Sota el títol "Optimisme banal, una ideologia al servei del capitalisme" (és La Directa, què voleu!) es preguntava si aquest optimisme no té unes implicacions ideològiques gens improvisades. Entre altres coses, diu:
"L’optimisme banal es basa en la creença plenament idealista –entenent com a tal el sistema filosòfic que concep les idees com a principi de l’ésser– que el sol fet de desitjar una cosa i esforçar-se per aconseguir-la comporta la seva consecució, malgrat tots els condicionants socials o personals que pugui tenir la persona. (...) Els condicionants socials o personals no tenen cap mena d’importància, ergo si t’impedeixen prosperar és perquè ni vols ni ets positiu ni t’esforces prou. Tot canvi, per catastròfic que sigui, representa una oportunitat, ergo si un canvi no suposa una oportunitat de millora per a tu és perquè no l’has sabut aprofitar."
Penso que és molt important ser optimista, però això no s'ha de confondre amb l'optimisme banal. Treballar amb persones vol dir acostar-s'hi des de la complexitat, des de la pluralitat de realitats. Vol dir jugar en el camp dels grisos, ja que no hi ha ni blancs, ni negres. Vol dir escoltar, i sobretot ser prudent, envers l'altre, i envers un mateix. El fals optimisme potser serveix per a fabricar titulars, però poca cosa més. I, en tot cas, segur que no serveix per a gestionar una empresa. L'optimisme real és el que sorgeix d'un bon coneixement (com l'experiència, que diu Judit González) de la realitat i no pas de quatre llibres d'autoajuda empresarial. L'optimisme banal és, penso, la línia vermella que separa un responsable de recursos humans valent, d'un de temerari. D'un que, finalment, el que no és és "responsable".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada