dijous, 24 de gener de 2019

Sobre el futur del dret del treball


El món canvia de pressa: el treball d'avui no és el treball d'ahir, ni el treball de demà. I, en paral·lel, el dret del treball també canvia, a voltes avançant-se al canvis del treball i, a voltes, a remolc d'aquest. Per això és important aturar-se un moment, i observar què està passant al món del dret de treball, i que voldríem que passés. Perquè és important que el dret vagi a remolc de la realitat, de manera que respongui a les necessitats de la vida real, però també és important que el dret encamini la realitat, perquè aquesta sigui cada cop més justa.

Aquesta és la proposta que fa Ángel Arias Domínguez, en el seu llibre "¿Qué fue, qué era, qué es, y qué será el derecho del trabajo?" publicat a finals del passat 2018. Arias parteix d'una premissa fonamental: definim "treball" a partir del que el dret laboral estableix com a treball, però també definim "dret laboral" a partir del que considerem socialment com a treball. Així, és des d'aquesta reciprocitat dret-societat que cal observar l'evolució del treball, i el dret del treball. A més, amb un agreujant: el dret del treball no evoluciona per si mateix, sinó des del conflicte: el dret del treball és un camp de lluita política, social i econòmica. Allò que fa evolucionar el dret del treball és el conflicte inherent que hi ha darrere: són els poders legislatius i les forces socials les que provoquen canvis en el dret i, de retruc, en el treball. Mirar el dret del treball, doncs, és observar una realitat dinàmica, sotmesa a pressions i interessos contraposats.

Des d'aquesta perspectiva, Arias ens convida a una repassada històrica sobre el concepte de treball, i sobre les respostes a la necessitat de regulació del conflicte laboral. A partir de la identificació de tres elements fonamentals per a reconèixer el treball (activitat productiva, relació treballador-amo i conflicte d'interessos) Arias observa què significà l'aparició del treball industrial en la societat premoderna, els canvis produïts en el treball durant els segles XIX i XX, i els reptes del segle XXI, on a partir de les observacions, entre d'altres, de Sen, Rifkin, Bauman o Byung-Chul Han, es planteja fins i tot la possible desaparició del treball.

Arias es qüestiona també sobre les fronteres del treball, com el treball sexual, o els becaris de recerca. O l'economia col·laborativa, on la relació laboral i la relació mercantil es difuminen, i la individualització ens porta a un paradigma d'autoexplotació, on cada treballador és empresari de si mateix.

El llibre acaba amb una alerta, i amb una proposta. L'alerta és que el dret el treball "està de moda", ja que és un tipus de dret amb unes característiques que el fan molt atractiu en la societat líquida actual: un dret més pràctic que dogmàtic, que s'adapta a casos concrets, que prioritza la negociació a l'autoritarisme, i que es troba a mig camí del dret públic, i el dret privat. Però aquest "estar de moda" és perillós, ja que se li està demanant al dret del treball que reguli aspectes que no li pertoquen. Arias posa com exemple els casos de la regulació sobre l'ús de vel islàmic al lloc de feina, o de la presència de la dona en les plantilles: aquests aspectes tenen dret propi (dret a la llibertat religiosa, dret a la igualtat i la no-discriminació) i és des d'aquest àmbit que cal abordar-los, no pas des del dret del treball.

I la proposta que fa és que el dret del treball es deixi estar de temptacions que no li pertoquen, com ser un dret orientat a promoure el creixement econòmic (esdevenint una espècie de dret de la producció), i retorni al seu origen, que es basa en posar el treballador en el centre, i a partir d'aquí desenvolupar la seva construcció jurídica. Aquesta proposta, avança Arias, segurament tindrà una conseqüència: en un món on el treball desapareix, on el que defineix "treballador" ja no serà disposar d'un contracte laboral, el futur del dret del treball serà esdevenir un dret de la protecció social de la persona.

dijous, 3 de gener de 2019

Un cant a l'assertivitat


Tenia una reunió a Vilanova, i vaig anar cap a Sants, a buscar el tren. Però no vaig mirar l'hora (fet i fet, tampoc no hagués pogut arribar-hi abans) i, quan vaig ser a l'estació, aquest acabava de marxar. Tocaria esperar una estoneta. Com faig altres cops, vaig anar a matar el temps tot tafanejant el quiosc de l'estació, que sempre sorprèn amb alguna portada de revista, algun titular de diari, o algun souvenir curiós. I va ser llavors quan vaig trobar-hi aquest llibre.

L'assertivitat és un concepte força en voga dins l'àmbit de la gestió de persones. Forma part de la llista de paraulotes que, dia sí dia també, se senten o es llegeixen en els blogs i podcasts de l'àmbit. Precisament feia poc n'havia estat parlant amb uns companys sobre aquesta... actitud? competència? tècnica? capacitat?, i havia convingut que potser valdria la pena aprofundir-hi una mica, ja que el fet de sentir-ne molt a parlar no implica necessàriament conèixer-la millor.

Durant el viatge a Vilanova, vaig devorar el llibre. Si calgués resumir-lo en tres línies, diria que és:
  • Un llibre sobre l'assertivitat.
  • Un llibre per a l'assertivitat.
  • Un llibre des de l'assertivitat.

Les autores insisteixen en que l'assertivitat és un art, i en aquest sentit el llibre és poesia en prosa: pel ritme acurat, pel llenguatge precís, i per la delicadesa amb que acompanya. Només un detall, prou significatiu: el fil conductor del llibre són les flors. I estem parlant d'un llibre dels anomenats "d'empresa". Ja m'enteneu, doncs.

Pel que fa al contingut, vaig ressaltar-ne diversos elements (però potser se'n podrien destacar d'altres). En tot cas, els meus subratllats inclouen afirmacions com que l'assertivitat és una actitud personal, i no pas una tècnica. Això comporta que, si hom s'esforça a ser assertiu a la feina, probablement ho esdevindrà també al carrer, o a casa. O que l'assertivitat parteix de la premissa, necessària però no suficient, de l'existència prèvia de la voluntat de ser una persona assertiva. També, que ser assertiu implica temps. O, finalment, que ser assertiu és ser respectuós amb els altres i amb un mateix, de manera activa i conscient: en un context comunicatiu, ser assertiu vol dir ser prendre consciència de les violències, sovint invisibles, que s'estableixen en la comunicació. En aquest sentit, i això és ja de collita pròpia, l'assertivitat seria una forma de comunicació mediadora.

El llibre és una petita joia. Jo, potser perquè a voltes admeto que sóc massa quadriculat, en algun moment potser l'he trobat un pèl massa ensucrat. Ara bé, això no li lleva cap mena de valor al contingut, que és molt bo. No hi busqueu tècniques, ni "trucus": la lectura del llibre el que us farà és fer-vos reflexionar sobre la vostra actitud comunicadora, i en aquesta reflexió és on hi trobareu els camins per a esdevenir cada cop més assertius.

I, per què cal ser més assertius? En el món dels recursos humans i la gestió de persones, ens interessa l'assertivitat per dos motius. En primer lloc, perquè promoure l'assertivitat ens afavorirà unes relacions de grup i d'equip més sanes i eficients. Però, i potser més important, perquè l'assertivitat és una eina de tractar amb persones. I saber tractar amb persones de la millor manera possible hauria de ser un dels pilars del nostre dia a dia, no ho creieu?