Recordo, quan estudiava la carrera, que el professor Salvador Cardús ens parlava de la necessitat d'aprofundir en la sociologia del temps, ja que el temps és l'element estructurador de la societat, i la construcció social del temps acaba esdevenint la construcció social de la vida. I ho il·lustrava amb diversos exemples, un dels quals era absolutament impronunciable: la "conciliació de la vida laboral i la vida familiar". Ha plogut molt des de llavors (gairebé quinze anys!) i aquest embarbussament de paraules és avui un concepte d'ús habitual en la vida quotidiana. Fins i tot l'hem fet evolucionar fins a arribar a extrems curiosíssims, com una pregunta que vaig sentir fa un temps, pronunciada en una oficina: "I, aquí, com concilieu?"
Ara bé, com tot concepte, si la seva popularització és una mostra de bona salut, la seva longevitat és també un símptoma que s'acosta el temps del seu esgotament. I és que els darrers quinze o vint anys han canviat moltes coses. Llegia farà un anyet el llibre Knowmads, de la Raquel Roca, i em preguntava: per a un knowmad, on comença i acaba la seva vida laboral? La cura de la marca personal és vida laboral? I la formació (la de debò, la que fas al sortir de la feina i te la pagues de la teva butxaca)? Però d'altres coses no han canviat, senzillament n'hem canviat la mirada: l'oci és vida familiar? Perquè l'oci és fonamental per a una vida psicològicament sana, però costa molt conciliar-lo, tant amb la vida familiar, com amb la vida laboral.
Per aquest motiu, penso que potser val la pena començar a fer evolucionar la vella "conciliació de la vida familiar i laboral" i començar a plantejar-nos un concepte més proper a "conciliacions vitals", o "conciliacions múltiples". Perquè múltiples són les vides dels humans 2.0, i cada cop més el problema és "interconciliar-ho" tot plegat. I, a mode d'exemple, i sense saber ni voler ser exaustiu, faig aquí una petita mostra de les nostres vides àvides de conciliació, que són les que qualsevol gestor de persones ha de saber veure quan mira als ulls un plorós i desesperat treballador que li demana una mica de flexibilitat horària:
La vida laboral:
- Desplaçament fins el lloc de feina.
- Hores de dedicació a la feina.
- Estones condicionades per l'horari laboral (sobretot, els migdies) .
- Les hores extres al lloc de feina.
- Les hores extres a casa.
La vida professional:
- Construcció i cura de la marca personal (blog, LinkedIn, Twitter...).
- Autoformació (lectura d'articles i llibres, vídeos i TED talks...).
- Formació continuada (idiomes, reciclatge, màsters i postgraus, segones carreres...).
- Projectes (aquell invent que hem desenvolupat amb uns amics...).
- Assistència a actes (fires, xerrades, congressos...).
- Networking (ja sabeu el vell aforisme: "mai no dinis sol").
La vida familiar:
- De costat (la parella, els germans, els amics...)
- Cap amunt (els pares, els avis, els sogres...).
- Cap avall (els fills, els néts...).
- La cura de la casa.
- La compra.
- La cura del cotxe (ITV, revisions...).
La vida civil:
- La declaració de la renda.
- Renovar el DNI.
- Pagar les multes abans que creixin.
- Anar a fer de jurat popular.
La vida solidària:
- Voluntariat.
- Un cop de mà a l'associació de veïns.
- Anar a la mani.
- Aquelles hores a la paradeta repartint tríptics.
La vida saludable:
- Anar al metge.
- Anar al gimnàs, o a córrer.
- Cuinar un sopar sa, i no haver de tirar de croquetes congelades.
La vida cultural i d'oci:
- Llegir novel·les.
- Anar a concerts, al cinema o al teatre.
- Anar a l'estadi (o al bar on hi hagi televisió de pagament).
- Aquella afició inconfessable (el macramé, malpensats!).
La vida de repòs:
- Dormir (no, les hores de son no són un "comodí", ni una vàlvula per als pics de feina).
- Tenir temps per aturar-se un moment, i respirar.
Totes aquestes vides, i algunes més, col·lisionen entre elles. Malauradament, totes són necessàries, i no podem renunciar-hi. I les hores que tenim són les que són. Parlem, així doncs, de conciliació, o de conciliacions?
