divendres, 21 de juny de 2019

Professionals, amateurs, intrusisme i competència deslleial


Tota feina, per dura que sigui, sempre pots arribar a fer-la amb il·lusió, o amb cert gaudi. Fins i tot feines dures com la de pagès, per exemple, és plena de persones que la viuen des de l'estima o des de la passió. Però, indubtablement, si un tipus de feina està relacionada amb el plaer, són els oficis del món de l'art: música, pintura, fotografia, disseny gràfic, literatura... Ara bé, aquesta virtut amaga una cara fosca: la manca de reconeixement, i l'intrusisme. En el primer cas, la causa és evident: a sobre que t'ho passes bé treballant, vols cobrar? Sí, senyors i senyores: encara avui hi ha molta gent que espera que els artistes treballin per amor a l'art (i d'aquí ve, sens dubte, aquesta expressió). És una batalla cultural, i que a més depèn molt del territori (els mediterranis som els europeus més gasius, en aquest aspecte), i del context social (igual que ens molesta que el músic anònim vulgui cobrar, estem disposats a pagar veritables fortunes per un quadre d'un pintor de renom).

Però en aquest article, jo em volia centrar en el segon aspecte, el de l'intrusisme. Perquè, si bé és indubtable que hi ha intrusisme, penso que un dels perfils denunciats no és tal. I que més aviat l'existència d'aquest perfil és positiva per al professional. I ara em centraré sobretot en el mercat de l'art, però podria ser exportable a altres feines on existeix la figura de l'amateur (com l'agricultura, o la reparació de vehicles clàssics, per posar exemples a l'atzar).

Sovint, els artistes professionals es queixen que els artistes amateurs els prenen la feina. Cobren menys, sovint en negre i accepten condicions més precàries. I això fa que els seus contractes se'n ressentin. Ara bé: estem parlant de la mateixa relació mercantil? És a dir: allò que ofereix l'amateur, és el mateix que ofereix (o hauria d'oferir) el professional? Penso que no, que són dos mercats diferents. I que, en darrer terme, l'existència de l'amateur beneficia el professional. I que si el professional vol oferir el producte de l'amateur com a producte professional, és ell qui comet una estafa (si ho voleu, moral) envers el client.

L'únic aspecte que no abordaré és el del frau fiscal, el del fet que l'amateur vulgui "cobrar en negre". Senzillament, perquè tal i com està muntat el sistema d'autònoms en aquest país, l'amateur gairebé està obligat a cobrar en negre. El model fiscal espanyol, ras i curt, penalitza que algú vulgui treure benefici econòmic d'una afició o hobby. O fins i tot complementar l'activitat econòmica principal (les típiques xerrades, tallers o conferències). És absurd, sí, però és el que tenim.

En tot cas, com deia, penso que el producte del professional i el de l'amateur són diferents, i ho són en tres aspectes:

  • La qualitat: en el cas del professional, el grau de qualitat el marca el client. En el moment de signar el contracte, el professional assumeix un determinat nivell de qualitat en el treball (pensem, per exemple, en un fotògraf de casament: ha de fer un mínim de fotografies, aquestes han de tenir uns mínims tècnics, ha de garantir que tothom quedi retratat, ha de facilitar que les imatges estiguin disponibles en un termini acordat, etc.). En el cas de l'amateur, és aquest qui decideix el nivell de qualitat. Pot fer més o menys fotografies, més acurades o menys, etc.
  • La responsabilitat: en el cas del professional, si el client no queda content amb el producte final (segons contracte), el professional ha de compensar o indemnitzar-lo, ja que és el responsable del producte. En el cas de l'amateur, aquesta responsabilitat no existeix. Si li compro tomàquets al meu veí que té un hort, i els tomàquets estan corcats, no li puc demanar que em torni els diners.
  • El producte: en el cas del professional, és el client qui decideix el producte. S'acorda en el moment del contracte, i el professional està obligat a oferir-li el producte tal i com s'ha acordat. En el cas amateur, en canvi, el producte el decideix el treballador. Si llogo un músic amateur perquè faci un fil musical durant un acte, li puc demanar que faci jazz, però finalment serà ell (o ella) qui decidirà què vol tocar.

En el fons, el client sempre té la darrera paraula. El que passa és que contractar un amateur i no un professional és una decisió del client, de manera que, un cop feta aquesta tria, ha d'assumir-ne les conseqüències. És clar que pagarà un preu més baix. Però és que el producte serà diferent. Per això no podem parlar d'intrusisme, o de competència deslleial: només en el cas que un amateur renunciï a la seva llibertat pel que fa a la qualitat i el producte, i assumeixi una responsabilitat sobre el servei que no li pertoca, podríem parlar, llavors sí, en aquests termes.

Finalment, per què penso que, no només l'amateur no perjudica el professional, sinó que el beneficia? Perquè, en termes de mercat, l'amateur és el millor ambaixador del producte del professional:
  • A nivell cultural: l'amateur promociona i dóna valor social al producte. L'amateur que té un hort urbà ecològic és un defensor dels productes de proximitat i de temporada. En parla a la feina, a casa, amb els amics... Fins i tot crea associacions per a promoure'ls.
  • A nivell de formació: quants músics professionals no tindrien feina si no fos per les classes que donen als músics amateurs?
  • A nivell de públic: els dibuixants i pintors amateurs visiten exposicions i museus i, en molts casos, compren obres per tenir-les a casa. Els músics amateurs estan disposats a pagar bons músics el dia del seu casament. Els aficionats a la literatura compren molts més llibres que els que no ho són.

Cal, doncs, penso, animar els professionals a deixar de veure els amateurs com a competidors. A l'inrevés: si un amateur s'acaba quedant una contractació, probablement és que no era una contractació professional. De manera que és millor que no l'assumeixi el professional: seria una relació viciada i, a més, es perdria una oportunitat de motivació i de suport a l'amateurisme.

Imatge: Wikimedia Commons